divendres, 23 de febrer de 2018

Teló *


(Il·lustració Cafè - Teatre Llantiol)

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Donaré una pista però, si per aquelles coses de la vida (estranyes) teniu necessitat vital de contactar amb mi, gairebé m’atreviria a dir que no em busqueu a casa (ep, que amb la Montserrat estem la mar de bé), ni tampoc gasteu els diners trucant per telèfon o enviant missatges per les xarxes. No, no! El que heu de fer és assegureu-vos primer si al poble fan alguna obra de teatre perquè, segur, que estaré a platea assegut en una butaca empassant-me la funció.
La família bé prou que ho saben. Com, també, el personal de sala, que encara no han obert la porta del teatre, que ja estic fent cua per entrar. Tant fa que les localitats estiguin numerades, no hi puc fer més, he d’estar per allí, callat, escarxofat a primera fila llegint el programa de mà o concentrat en el gaudi de la representació. Sabeu què passa? Doncs, que de ben escarransit això de l’escenari m’ha atrapat (ei, de forma sana) i des de llavors que sempre envejo l’elenc de torn que està damunt de la tarima.
Mireu, l’altre dia, va aterrar una prestigiosa companyia de la capital a fer un “bolo”. Sí, “lo Hamlet”. Caram, que bé que ho feien!! En aquestes, que, en un moment de la representació, al caparró em va retornar el pensament de l’enveja (sana) i em vaig dir: - Ai, qui pogués compartir tarima amb els actors!  Rumiat això, de sobte, al seient del darrera, una senyora fa un esbufec i es desmaia davant de la sorpresa i esglai dels familiars que es queden en estat de xoc. Total, que es produeix un rebombori perceptible també pels comediants i, servidor, com si fos una mena de “guardià urbano”, dret a platea, entre els artistes, la pobra senyora i respectius familiars faig senyals amb les mans als intèrprets que aturin l’obra per, a continuació, haver de dir declamant en veu alta: - Hi ha algun metge a la sala?
De seguida una metgessa es va apropar per auxiliar la iaiona, la qual havia patit una lipotímia. Res, la cosa va quedar en un ensurt. Servidor, com si fos també un expert en cures intensives, vaig demanar a la gent que s’apartessin, que la doctora pogués treballar i la pacient millor respirar. Minuts després la funció es va restablir i, en el moment dels “aplausos” finals, els actors ens van convidar a saludar a la pacient, la doctora i jo mateix. Quin Shakespeare!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23312

dissabte, 10 de febrer de 2018

Ruta Santa Eulàlia 2018


Renovat honor de formar part de l'equip de guies en les rutes de Sta. Eulàlia de Barcelona organitzades per l'Associació Cultural Joan Amades.

divendres, 9 de febrer de 2018

Publicacions Infantils *


Exemplars revistes "Els Infants" i "Història i Llegenda" (DGCPAC)

Entre la documentació del Fons Amades que es conserva en els armaris compactes de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, hi ha les col·leccions íntegres de les publicacions per a nens i nenes: “Els Infants” (12 números) i “Història i llegenda” (28 números), que Hispano Americana de Ediciones edità entre els anys 1956 i 1959.
La relació del folklorista amb les revistes per a la quitxalla rau en el fet que en va ser assessor i també col·laborador. De fet en la primera hi va contribuir a partir de distintes aportacions dedicades a divulgar costums, tradicions, jocs, un conte i, en especial, una de les seves passions d’infant, l’entomologia, dictant o reaprofitant per a l’ocasió articles sobre les aranyes.
Respecte a la segona publicació, la contribució que hi fa el folklorista esdevé tècnica ja que l’editor, Jorge Parendi i, els il·lustradors, Miquel Ripoll i Antoni Batllori Jofré, tindran en compte el llibre de l’Amades: “Les cent millors llegendes populars” (1953) per difondre historietes en format de còmic, portada a color i a l’interior amb dibuixos en blanc i negre.
Cal afegir, també, que les dues es redactaren en llengua catalana, cosa singular ja que foren impreses en època franquista. La publicació d’aquestes es justifica en l’amistat de l’editor i el ministre d’Informació i Turisme del moment, Gabriel Arias Salgado, el qual en possibilità l’aparició. Ara bé, davant la desaprovació del llavors Governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, l’editorial va haver de continuar imprimint els darrers exemplars des d’Andorra.
En anterioritat a aquestes dues revistes infantils i, probablement per amistat amb Aureli Capmany, Amades col·laborà també amb una dotzena d’escrits sobre curiositats a “En Patufet” (1904 – 1948); a “La Mainada” (1921 – 1923) en una desena d’ocasions on va parlar sobre el món de les bèsties i, de manera aïllada, a “En Manelic” (1926) amb un text dedicat a la Història del Tabac, on a tall d’exemple s’adreçà a la xicalla amb el fragment següent: “Sabut per tothom és que el tabac fou importat d’Amèrica. Colom en el seu diari de bord, ja esmenta l’existència d’una planta molt aromàtica de la qual creu que se’n podrà treure gran profit. El primer explorador espanyol que en va portar al món vell va ésser Hernández Llano, el qual el va trobar a l’illa de Tabaco, una de les de la petita Antilla, on veié que el indígenes en feien com uns llarcs bastons, cargolant barroerament les fulles, i que s’ho posaven dintre de la boca, encenent-ho amb una brasa, amb la qual anaven aguantant-se el cigar, y mantenint el foc. Ells donaven al fumar la valor d’una cerimònia sagrada i ho feien al davant dels seus deus i com una prova d’acatament. Amb tot, no es pot dir que fossin ells els inventors del fumar, car ja en el vell continent molt abans que el descobriment d’Amèrica, els pobles antics ja cremaven cànem i engolien el seu fum fins a embriagar-se.
Al tabac se li ha donat molts noms. “Nicotiniana”, “Petum”, que es un nom també donat pels indis americans i que vol dir herba del embaixador i herba de la reina, perquè un navegant portuguès retornat de Amèrica en féu un gran present al embaixador francès a Lisboa i a la reina Maria de Mèdicis; herba dentera, santa, sagrada, perquè  servia per a curar el mal de caixal, i pels miracles que feia com a guaridora de moltes malures i dolors. Els italians en deien “Torbuona”, que era el nom del que la donà a conèixer a n’aquell país...”
Aquest i els altres articles publicats en les anteriors revistes infantils els recopila l’autor en un quadern del Fons Amades  (OJA-196) que hi ha en les instal·lacions del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23181

diumenge, 28 de gener de 2018

Entrevista del llibre "Etnològic BCN" en l'estudi del Fes ta Festa al Som Cultura Popular 2018


Amb els amics del Fes ta Festa Jesús Ventura, Amadeu Carbó i Pep Adell en l'estudi de ràdio del Som Cultura Popular 2018

Presentació del llibre "Etnològic BCN" al Som Cultura Popular 2018


Acte de presentació del llibre "Etnològic BCN" amb el Pep Fornés al Som Cultura Popular 2018

(Foto: Josep M. Gol)

L'Etnològic BCN


Etnològic BCN 

El Museu Etnològic de Barcelona durant els anys 2011 al 2015 va tancar les seves portes al públic amb la voluntat de renovar les instal·lacions. En aquest període un equip multidisciplinari (format entre d’altres per antropòlegs, historiadors, restauradors, arquitectes, educadors...) va intervenir en la redacció del nou discurs museístic del qual aquest llibre en recull el resultat.

divendres, 26 de gener de 2018

En tota jugada un perd i l'altre guanya *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Ves, ara resulta que se’n diu: “Room Escape” però, ja us ho diré, no és altra cosa que el que, en altres temps, coneixíem com a: “joc de pistes”, sí! Bé, és allò de treure suc de les idees i, ja posats, fer-ne pagar entrada. Què us he d’explicar... Ep, no patiu, que trobo molt digne que la gent es busqui la vida per muntar un negoci, que prou peludes que es passen per bufar cullera o, que els participants paguin les ganes per distreure’s.
Clar que, amb la perspectiva en què em miro la professionalització del fenomen, no puc evitar de recordar com (en altres temps) ho escenificàvem, sí! Que com anava? Doncs... més o menys com ara, era una aventura en grup que s’havia de resoldre. De fet, hi participàvem més d’una colla a la vegada i, en comptes d’acotar amb el rellotge la superació de la prova, l’equip que sense cronometrar resolia abans l’entrellat guanyava. Ah, participàvem en un escampat i sovint se’ns havia fet de nit.
Ja, segur que tampoc us dic res que vingui de nou perquè aquesta és una activitat habitual d’esplais o de colònies d’estiu però, en concret, les que rememoro ens les muntàvem la mateixa canalla del poble. Sí, sí, tot ens ho empantanegàvem nosaltres mateixos ja que uns preparaven les pistes i, els altres participaven. Ara bé, fos quin fos el rol que tinguéssim, prohibidíssim estava “piular” per sortir de les bardisses.
I, dit això, sigués quina sigués la combinació dels grups, sempre hi havia un company de la colla que resolia els casos. No sabíem com s’ho manegava però, lo Gómez sortia airós de les proves i, des de llavors, per aquelles associacions que es fan  des de la infància li va quedar el renom de: “Sherlock”, “Sherlock Gómez”. Vaige, com el literari investigador “Holmes” però, en aquesta ocasió, “lo Gómez” era de carn i ossos.
Comentada l’anècdota probablement pensareu que no és ben bé el mateix el “Room Escape” d’avui comparat amb la variant de joc de la meva infància. Potser sí... Ara, en un altre ordre de coses, el que sí que us puc assegurar és que; dir o fer: “spoiler” en el joc és el mateix que dir o fer: “lo xivato” (que hi farem... per aquelles coses de la vida una paraula la considerem “anglicisme” i, l’altra, barbarisme) amb el  nostrat però que és dir: “piular”.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23006