diumenge, 16 de juliol de 2017

Xilografies


Cavall Fort núm. 1320 (2017)

Són fulls on hi ha impreses imatges, sovint religioses, reproduïdes a partir d’una tècnica, la qual consisteix a gravar en primer lloc damunt d’una fusta plana una imatge rebaixada amb gúbies i que, després, recoberta de tinta, fa de motllo per estampar damunt de papers.  

Per què en diem xilografies?
La paraula ens arriba al català a través de la fusió de dos mots d’origen grec: “Xylon” (fusta) i “graphé” (escriptura) que, també, podríem traduir com a: inscripcions de fusta.

Des de quan es fan?
El mètode de gravar fou introduït al continent europeu al segle XIV, a partir dels intercanvis amb pobles d’orient, i serà entre els segles XV al XVIII que aquest sistema d’estampació experimentarà una etapa de màxima esplendor, fins que l’aparició d’altres formes d’impressió, més evolucionades, en propiciaran un retrocés.

Una sola tinta
Les primeres xilografies només eren il·luminades amb tinta negra i, per poder afegir altres colors, calia fer-ho de forma manual. Hi havia tres sistemes per acolorir els gravats: al bac, la trepa i la morisca.

Al bac
Tècnica on s’emprava una mena de tampons de fusta, els quals s’estampaven a les parts que es volia acolorir de les imatges.

A la trepa
Mètode que utilitzava patrons de cartró que s’aplicaven damunt de les estampes deixant únicament al descobert les parts que calia pintar.

A la morisca
Estil que consistia a donar a sobre de les xilografies uns tocs vius de colors utilitzant les puntes dels dits de les mans com de pinzells.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Laberint d'Arcàdia



(Comediant i joglars de l'espectacle. Foto: Jan Grau)

Reposició de l'espectacle de cultura popular estrenat el 1992 en record del dret de carretatge de Terrassa per esdevenir carrer de Barcelona l'any 1392 i 1473.

Text de Jan Grau i Jaume Benavente.

divendres, 30 de juny de 2017

Coixinets *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

I quina dèriaa dir-ho tot en llengua estrangera, com passa d’un temps cap aquí, amb paraules del tipus: hashtag en el Twitter o l’Instagram! Amb lo bonic que sovint és traduir els nous tecnicismes a la llengua de cadascú i... no, toca’t el nas! Empobrim les altres perquè, sovint, ara parlem de: e-mails, hackers, byte, megabyte, gigabyte... quan en realitat en podríem dir més o menys: Correus electrònics, pirates informàtics, mossegadors, Megamossegadors, Gigamossegadors...
Oh! sí, ja... - No vindrà d’una que, això, s’ha fet sempre! Una colla, més... ja no ve d’aquí! Tira, tira... perquè en tenim d’incorporades de totes bandes: del grec, de lo llatí, de l’àrab, del castellà... Ah, i lo bo del cas és que, després, pobre de tu que ho pronunciïs malament i diguis: “software”, “back up”, “web site”, “home page”... que el jovent se’t riuen als morros. Ja us ho diré, una odissea!
Per cert, ara que acabo de dir (de retruc) el títol del llibre grec, feu la següent prova (a la inversa) amb lo jovent. Pregunteu-los com es pronuncia el nom atribuït a l’autor clàssic de l’obra? Sí, l’Homer. Ja veureu... el llegiran “Jomer”. Igual que el panxut bevedor de cervesa dels dibuixos de la tele: lo Simpson. (La Montserrat que s’ha dedicat en cos i ànim a l’ensenyament, m’ho va fer descobrir dels seus deixebles).
Però anem al “quid” del que us volia comentar avui. Sí, això dels “hashtag” que a un servidor li fa més patxoca anomenar “coxinet” perquè, de petit, anava als tallers mecànics a buscar-ne de vells dels camions per reciclar i fer-los servir de rodes de patinets i... som-hi! quatre fustes, quatre claus, quatre cops de martell i a córrer muntat!
Dit això, avui i arreu, en trobem, de coixinets ,però, d’aquests altres informàtics, los “jaixtacs” dels trons! Que apareixen també sobreimpresos en un raconet de les pantalles dels televisors perquè, després, vagis al Twitter i escriguis comentaris mentre els del programa de la tele aspiren a arribar a fer un “trending tòpics”. Què hi farem, està muntat així, això!
Ara, a “menda lerenda” quan els fills, de petits, volien mirar de nit la televisió en comptes de “jaixtacs” hi apareixien un o dos “rombos” (la qual cosa significava que el contingut era per a majors de 21 anys) Ho tenien clar. A dormir i estirar el cap damunt el coixí.

Una abraçada ben forta... i,  fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=21576

dijous, 29 de juny de 2017

Concert homenatge al mestre Joan Tomàs


 

1. Apunt biogràfic

Joan Tomàs i Parés (Barcelona, 1896 – 1967) fou músic i folklorista, mestre, pedagog musical i sotsdirector de l’Orfeó Català. Autor d’una nombrosa producció coral i de notables harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes, va dur a terme una important tasca de recerca i recull de cançons i melodies del folklore català.
Va viure amb passió el món de la música tota la seva vida. Als onze anys va entrar com a cantaire infantil a l’Orfeó Català, on l’any 1919 va passar a dirigir la secció de nois. Així va iniciar un procés que el va portar a nombrosos orfeons i grups corals, com el Cor Mossèn Cinto, el Lluïsos de Sant Andreu de Palomar, l’Orfeó del Centre Social de Betlem, l’Orfeó Avenç d’Esplugues, l’Escola Coral de Terrassa, la Capella de Música de Sant Pere de Terrassa o l’Orfeó Castellarenc. També va ser subdirector de l’Orfeó Català. Paral·lelament, exercí de professor d’educació musical a les escoles Blanquerna, l’Acadèmia de Música de Barcelona, l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc, el Grup Escolar Baixeras, el Grup Escolar Pere Vila, el Col·legi del Sagrat Cor de Jesús de Barcelona i, entre d’altres, al Col·legi de Sant Ignasi dels Jesuïtes de Sarrià. Va treballar amb Joan Llongueres, i contribuir a la introducció i aplicació a Catalunya del mètode Dalcroze així com, també, destacà les harmonitzacions de cançons populars profusament interpretades en l’àmbit del cant coral.

Cal afegir, en un altre ordre de coses, que el proper 7 de novembre farà 50 anys de la mort del músic. Dies després del seu traspàs, publicacions de l’època en ressenyaren la notícia amb escrits com ara el següent:

Modest i humil, enemic acèrrim d’exhibicionismes i espectacularitats, treballà intensament, silenciosament i abnegadament tota la seva vida, al servei de la bona música, com a investigador, professor, director i compositor, sense aspirar a recompenses enlluernadores, ni deixar-se temptar pels camins fàcils que la bogeria musical del segle XX ha obert a tants cretins per guanyar diners i fama, explotant l’estupidesa humana. Joan Tomàs fou un sant de la música; un treballador recol·lecte i fecund; un amic noble i sincer; un músic tan culte com inspirat.

2. Una vida de recerca

Joan Tomàs i Parés va recórrer Catalunya, recollint directament les cançons i melodies de la gent dels pobles; era el responsable de la part musical de les recerques que li encomanava la Fundació Cultural Patxot, en les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922 – 1938). Escoltava, desxifrava i transcrivia les melodies interpretades per la gent, ja fos cantant, ja fos amb flabiols o altres instruments populars.
En tota una vida de recerca, va recollir unes deu mil melodies, la majoria de les quals es poden trobar als volums de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, al Costumari Català (en estreta col·laboració amb Joan Amades) i a força cançoners de música tradicional i folklòrica de Catalunya. Més endavant, també va treballar a l’Institut de Musicologia del CSIC, on desenvolupà tasques de responsable de la secció de folklore.
Pel que fa a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el net del músic, Jordi Tomàs i Guilera, en el llibre: El mestre Joan Tomàs i Parés: passió per la cançó popular explica que: ...”S’apassionava per la seva feina de missioner de l’Obra del Cançoner, i no tant sols per les melodies recollides, sinó també per l’intercanvi vital amb els cantaires dels pobles i per les experiències personals que hi vivia. Lluny de casa, es recorria el territori català durant setmanes, a vegades fins i tot durant quasi dos mesos. Molts dies dedicava més de catorze o setze hores diàries a aquells feina... A vegades, la feina convertida en passió o la passió convertida en feina s’allargava fins passada la mitja nit, cantant en locals dels pobles amb els cantaires espontanis. Les hores viscudes amb els seus informants eren per a ell una gran dosi d’energia: rectors, pagesos, ramaders, traginers, contrabandistes, confiters, filadores, obrers, botiguers... I sovint una bonica cançó justificava tres dies de recerca...”

3. El mestre Tomàs i Joan Amades

En la revista: Jovenívola de l’Orfeó Català el mestre Joan Tomàs, en parlar de l’Amades, escriu que: ...”Ens vàrem conèixer de molt joves. Va ésser l’amic Emili Jové qui ens va posar en relació. Veureu com va ésser. Era jo aleshores soci de l’Agrupació Excursionista de Catalunya que presidia l’Emili Jové, i sense saber com, em varen fer de la Junta. A través de l’excursionisme en Jové coneixia l’Amades a qui en aquell temps li començaven a interessar les coses del folklore i estava enderiat buscant cançons populars i les trobà en la seva pròpia mare, que n’era un pou. Com que ell no era músic, li dolia no poder conservar les tonades de la seva mare i fou quan havent-ne parlat amb en Jové, aquest darrer ens féu conèixer  i així va néixer la nostra col·laboració i la nostra amistat que ha durat fins que la dalla implacable de la mort ens ha separat”.
La col·laboració i amistat esdevingué intensa fins el punt que, amb el temps, foren fins i tot veïns de la mateixa finca al carrer de Provença, 209 de Barcelona. S’explica que, Trinitat Bonell, (muller del músic) “rondinava” perquè cap al migdia, a l’hora de dinar, el folklorista visitava sovint el músic per demanar-li orientació musical. De fet, en la introducció de l’obra del Costumari Català, Amades, referint-se a Tomàs li dedica el següent paràgraf: “Hem de fer constar el nom del nostre cordial i bon amic el mestre Joan Tomàs i Parés, company de penes i fatigues, amb el qual hem compartit la recerca de cançons i músiques populars, en missió especial de recull, nombrosos anys, durant els quals hem recorregut diverses contrades des del Rosselló i el Vallespir fins a les terres valentines i la regió aragonesa fronterera de parla catalana”.
Dit això, i tornant a l’article publicat a la revista Jovenívola, no sorprendrà que el músic manifestés que: “...N’havíem passades de totes: tips de caminar, excursions dalt d’un matxo, o bé en tartana o carro, pluges assolellades, mal dormits (moltes vegades havíem hagut de compartir el llit) i mal menjats, però tot això no era res, perquè per damunt nostre hi havia l’ideal de la nostra cançó, que per a nosaltres era, i encara és per mi, la més bella cançó que mai llavis de donzella, de mare, de pastor, d’avi, d’àvia o d’home feinejant, hagi cantat”. 

4. El Fons Joan Tomàs

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya conserva el fons documental del mestre Tomàs, el tracta i en facilita la consulta des de l’abril del 2003, gràcies a la generositat dels seus hereus.
El fons acull 1.107 lligalls, 107 llibres i més de 2000 fotografies. Aquesta documentació ha estat classificada en els apartats següents: formació, recerques, pedagogia, composicions i harmonitzacions, documentació, biblioteca, hemeroteca...
Entre els documents en destaquen les recerques d’etnomusicologia per l’Obra del Cançoner popular de Catalunya on va participar transcrivint músiques en les distintes missions que va fer en companyia dels col·laboradors Joan Amades, Antoni Bonell, els germans Bartomeu, Joan Llongueres, Lluís Maria Millet o Esteve Albert. Entre els quaderns de camp, hi ha manuscrits dels treballs realitzats a les comarques de la Garrotxa (1926), l’Empordà (1927 – 1928), terres de Lleida (1929) i pla del Llobregat (1931). També hi ha originals de les recerques per a l’Institut de Musicologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) en les missions de Conca, Toledo i Albacete (1945), Lleó (1946) i Sòria (1947). I, entre d’altres documents, es conserven partitures originals amb composicions i harmonitzacions que va escriure per a cor, cor i piano, orquestra i cor, veus blanques i obres adreçades a grups que havia dirigit com a director.
Per acabar, cal afegir un parell de coses. Per una banda, comentar que en el Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura, es poden consultar també els llibres en què el mestre Tomàs va col·laborar amb l’Amades i que, de forma generosa, els músics que ens acompanyen aquesta nit d’estiu han tingut cura d’apropar aquí al Pati del Museu de les Cultures del Món. I, per l’altra banda, ja que hi som... presentar-vos cadascun dels components del grup:

-      Adrià Abellán (tamborí)
-      Jordi Guilera (sac de gemecs)
-      Fernando Lardín (tarota)
-      Guillem Roma (caixa)
-      Clara Sala (veu)
-      Gerard Termes (acordió)


(Fotos: Montserrat Canela)

divendres, 9 de juny de 2017

Petit paper *


(Fons Amades DGCPAAC)

De documents, en el Fons Amades, n’hi ha moltíssims i, cert és que sovint en intentar divulgar-los, prioritzem la mirada o el protagonisme als més rellevants amb l’objectiu d’apropar l’obra de l’autor. L’article d’avui tampoc serà menys però, voluntàriament, destacar un modestíssim paper que hi ha dipositat en les capses de l’arxiu de la Direcció General de Cultura Popular Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El full en qüestió és un pedaç de paper d’embalar (tècnicament, conegut també com a  Kraft) que, en el seu moment, anà a parar a les mans de Joan Amades i en el qual apuntà un seguit de  paraules relacionades amb la cultura popular. Quines? Aquí va la llista de mots: lladres, beneits, països, endevinalles, navegants, enganyalls, encadenats, religiosos, bruixes i gegants. Dites així d’una tirada, la cosa sembla fàcil d’exposar però, en la contemplació a fons del document, de ben segur que coincidirem a acordar que sort tenim que, al costat de la grafia de l’Amades, hi ha reescrites les mateixes paraules però en lletra de la secretària personal, la Consol Mallofré.
Relatar que el folklorista patia seriosos problemes de visió des de la infància, a través de l’observació d’aquest tros de paper, es pot fer més que entenedor d’argumentar, ja que, per instint natural, l’estudiós apuntava les coses que li interessaven escrivint-les com a recurs en lletra en majúscula. Literal, diguem que tenia grafia de metge i que la Consol, com a bona secretària, la sabia interpretar a la perfecció cosa que també va fer quan es tractava de mecanoscrits de l’estudiós de cultura tradicional que sovint Amades, en no guipar-hi, picava erròniament les tecles de la màquina d’escriure provocant una tirallonga llarga de mots indesxifrables que únicament una especialista podia reconduir reescrivint i passant-la a net.
Dit això, intentar resumir altres interpretacions del fons que es poden extreure d’un document com el present és (cal reconèixer-ho) tasca força agosarada però, del qual no resulta desproporcionat evidenciar el tàndem que Joan Amades i Consol Mallofré arribaren a formar a fi de divulgar plegats, per damunt de totes les adversitats bé fossin de l’època, físiques o familiars (eren cunyats) la cultura del poble.
De fet, la compenetració entre els dos va ser excepcional i no però absenta de comentaris malintencionats ja que arribaren a viure plegats conjuntament amb la germana de la Consol, l’Enriqueta, que era la muller de l’Amades i, per tot plegat, en el llibre signat per M. Teresa Sadurní i Joan Serra que porta per títol: Joan Amades i Gelats, del Raval a la llegenda, els autors expliquen que: “La relació amb la germana, arran de la convivència amb el matrimoni, de vegades arribava a ser tensa. Consol passava moltes hores frec a frec amb Amades i sentia cap a ell una admiració intel·lectual – i alhora personal- per la seva fèrria voluntat i capacitat de treball que massa sovint es materialitzava amb gestos o comentaris que despertaven suspicàcies, sobretot en l’esposa. Consol era una dona més avançada en els costums que la immensa majoria de les dones de la seva època, i sobretot que la seva germana. L’apel·latiu amb què Amades es dirigia a Consol era germaneta, i res més enllà de possibles maledicències veïnals o familiars poden confirmar que existís entre Joan Amades i Consol Mallofré quelcom més que no fos una gran companyonia i mútua admiració professional”.

Ah, en el document hi ha altres dues paraules pendents de traduir... Qui s’hi anima?

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  https://festafesta.net/?p=21439

dimecres, 17 de maig de 2017

Taverna del CAT




 

(Fotografies:  Jana Pérez i Guillem Roma)

La Taverna del CAT
17 de maig de 2017

Cançons recollides per Joan Amades i el Mestre Joan Tomàs

Veu: Toni Serés
Guitarra: Pep Adell
Acordió: Pep Fornés
Lectura poètica: Amadeu Carbó
Harmonitzacions musicals: Jesús Ventura
   
1.    Pel bon vi
2.    La núvia vella
3.    El petit vailet
Poema 1  El caçador i la pastora
4.    El frare
5.    Catarina
Poema 2   Donya Quitèria xarrupa
6.    El pobre alegre
7.    La creu del Padró
8.    Ànima morta
Poema   3 Toca-sons
9.    Tracte desfet
10.  La jutgessa
11.  Pel bon vi (adaptació)



PEL BON VI

Declaradament s’hi canta la passió pel vi fins al punt del sacrifici inútil de la nuesa, car el delirant cantaire no arriba ni a poder-lo tastar, i ha d’esbravar el seu mal humor malparlant de l’aigua. Solia ballar-se en els hostals i tavernes ja avançada la nit.

- Recollida en boca de Teresa Arrú de Salardú (60 anys)
- Il·lustrada per Josep Picó

Cançons populars històriques i de costums (1936)

(intro)

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins m’he venut el barret;
m’he quedat desembarretat
i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo me n’he venut la jupa;
m’he quedat tot desenjupat
i desembarretat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut l’armilla;
m’he quedat tot desarmillat
i desenjupat i desembarretat
i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut la faixa;
m’he quedat tot desenfaixat
i desarmillat i desenjupat
i desembarretat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut les calces;
m’he quedat tot desencalçat
i desenfaixat i desarmillat
i desenjupat i desembarretat
i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo m’he venut la samarreta;
m’he quedat dessamarretat
i desencalçat i desenfaixat
i desarmillat i desenjupat
i desembarretat i no l´he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo me n’he venut la camisa;
m’he quedat tot desencamisat
i dessamarretat i desencalçat
i desenfaixat i desermillat i desenjupat
i desembarretat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo me n’he venut els calçotets;
m’he quedat desencalçotat
i desencamisat i dessamarretat
i desencalçat i desenfaixat
i desermillat i desenjupat
i desembarretat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo me n’he venut les espardenyes;
m’he quedat desespardenyat
i desencalçotat i desencamisat
i desamarretat i desencalçat
i desenfaixat i desermillat i desenjupat
i desembarretat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
me n’he venut fins els mitjons;
m’he quedat desemmitjonat
i desespardenyat i desencalçotat
i desencamisat i dessamarretat
i desencalçat i desenfaixat
i desarmillat i desenjupat
i desbarretat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo m’he venut tota la roba;
tot nuet jo me n’he quedat;
desemmitjonat, desespardenyat,
desencalçotat, dessamarretat,
desencamisat, desencalçat,
desenfaixat, desarmillat,
desenjupat, desbarretat
i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.




LA NÚVIA VELLA

El seu argument és un dels preferits per la musa popular humorística. El text és força vulgar i té tot l’aire de la literatura de canya i cordill. La tonada, ben escaient, té un marcat ritme de marxa que la fa útil per a fer camí.

- Recollida en boca de Teresa Gelats
- Il·lustrada per Josep Costa (Picarol)

Cançons populars humorístiques (1936)

Cinquanta anys faré diumenge,
ja’m comença a passà el temps;
si’m sortia un nas de llauna
l’agafaria amb les dents.
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!

La primera coneixença
(ojalà m’hi hagués casat)
n’era un fadrí apotecari,
un jove molt ben plantat;
no’n tenia altre defecte
que’n tenia un pam de nas;
jo li dic: “passa per l’àngel,
que a mi no m’atraparàs”

La segona coneixença
ja’n va ser-ne un teixidor;
no’n tenia altre defecte
més que n’era borratxó,
tartamut i tort de cames
com les nanses d’un cabàs;
¡me’n creia ser coronela,
m’he quedat a soldat ras!

Al fi ara’n soc casada
amb un jove de quinze anys
que no’n té ni sal ni oli,
¡Déu vos guard dels meus treballs!
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!



EL PATIT VAILET

La lletra és força graciosa i xiroia. Té un marcat sentit eròtic. Hi ha variants en les quals es presenta una esparsa impublicable. El protagonista és anomenat també Bellet o Llauret. Hi ha una variant més simple, de sentit maliciós, usada pels infants com a joc o ballet mimat.

- Recollida a Barcelona de boca Teresa Valero, captaire (79 anys)
- Il·lustrada per Josep Bonet

Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)

(intro)

El petit vailet
de matí es llevà,
n’agafa l’arada
i a llaurar se’n va.

Larala laralarala la la la.
  
La mestressa és jove,
li duu l’esmorzar,
una arengadeta
i un bocí de pa.

Larala laralarala la la la.
  
I un tupí de sopes
per millor passar
i una carbasseta
per a xerricar.

Larala laralarala la la la.
  
- Fes-te ençà, vailet;
vailet, fes-te ençà.
- No pot ser, mestressa,
que haig de treballar.

Larala laralarala la la la.
  
Aquest camp que llauro
tinc de desherbar,
perquè al mig del camp
una herba n’hi ha.

Larala laralarala la la la.

 Que se’n diu falsia,
mai no creixerà;
en mig d’aquesta herba
una font n’hi ha.

Larala laralarala la la la.
  
El que hi vulgui beure
s’ha d’agenollar,
de genolls en terra
i el càntir a la mà.

Larala laralarala la la la.
  
- Vailet, si et sembla
que això és treballar?
- Ja ho crec, mestressa,
força em fa suar.

Larala laralarala la la la.
  
- Vailet ‘nem a casa,
que et vull despatxar;
tres dobles que et dec,
no te les vull dar.

Larala laralarala la la la.
  
La una me la quedo
pel poc treballar,
l’altra me la quedo
pel molt festejar.

Larala laralarala la la la.



EL CAÇADOR I LA PASTORA

Recorda una mica la cançó El bon caçador. La seva lletra és ben mediocre.

- Recollida a Barcelona de boca de Maria Alsina, encantista de Gelida (84 anys)
- Il·lustrada per Jaume Vila

Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)

(recita Amadeu Carbó)

A les cinc de matinada,
per les muntanyes caçant,
sens temor de la rosada,
caminava endavant.

Trepitjant la fresca herbeta,
vora voreta del riu,
senyes me’n fa una nineta
que en cantava un cant joliu.

Ja me’n crida falaguera:
- Puja dalt d’aquest turó,
que amb ma gaia veu parlera
te’n cantaré una cançó.

Posa’t al coll l’escopeta,
no en triguis gaire a pujar,
que amb la llet de mes cabretes
te’n podràs desdejunar.

- Déu te guard, la pastoreta.
- Déu te guard, el mateix dic.
- Ai, que maca que ets, nineta.
amb quin llavi tan bonic.

- Jo aquí estic molt contenteta
i m’alegra un bon xiquet
el be-be de la cabreta
i el piu-piu de l’ocellet.

La remor que en fa la rama,
somoguda per el vent,
i de les belles cabretes
el jugar més innocent.

- El sol ja se’n va a la posta
i ens haurem de despedir;
el fatic ja se m’acosta,
demà tornaré a venir.

Adéu, satalia verge;
adéu, rosa, adéu, clavell;
adéu, flor de l’hermosura,
la flor del meu pensament.



EL FRARE

El seu argument és ben especial i poc comú. La tonada, suau i melangiosa, té la graciosa delicadesa que la inspirada musa popular sap donar als seus cants dedicats a l’amor.

- Recollida a Barcelona de boca d’Amèlia Nogués, cotillaire (30 anys)
- Il·lustrada per Josep Vinyals

Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)

(intro)

Una cançoneta nova
n’oireu cantar
treta d’una minyona,
lairum, lairà
que es volia casar,
lairum, lairà.
  
El permís, els seus pares,
no li volien donar;
la volen fer ser monja
lairum, lairà
d’un convent que n’hi ha.
lairum, lairà.
  
- Nena, si tu et fas monja
jo em faré capellà,
frare de Sant Francisco
lairum, lairà
dels més polítics que hi ha. –
lairum, lairà.
  
Al cap dels quinze dies
la monja mala està;
ja hi va l’abadessa
lairum, lairà
quin confessor voldrà.
lairum, lairà.
  
- Frare de Sant Francisco
dels més polítics que hi ha. –
Per confessar una monja
lairum, lairà
set hores hi va estar.
lairum, lairà
  
Ja hi va l’abadessa
prou confessada està,
el mal que en té la monja
lairum, lairà
als nou mesos curarà.
lairum, lairà



CATARINA

És bastant coneguda i presenta nombroses variants, que alteren els detalls, però que no afecten l’argument. Es presenta amb tonades molt variades i tenen un animat aire de ballet.

- Cantada de boca de Margarida Marginet, porquerola de Riu (80 anys)
- Il·lustrada per Manuel Bas

Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)
  
(intro)

Catarina se’n pentina,
tim tan amorosa,
amb una pinta d’argent.
tim tan amorosament.
  
Cada cabell que li queia,
tim tan amorosa,
maleïa sos parents.
tim tan amorosament.
  
Maleïa pare i mare,
tim tan amorosa,
son marit primerament.
tim tan amorosament.


Son marit que es passejava,
tim tan amorosa,
des d’una finestra ho sent.
tim tan amorosament.
  
- Calleu, calleu Catarina,
tim tan amorosa,
no en parleu tan malament.
tim tan amorosament.
  
Si aquest viure no us agrada,
tim tan amorosa,
jo us faré mudar d’intent.
tim tan amorosament.
  
Quan n’éreu a casa vostra,
tim tan amorosa,
n’anàveu molt malament.
tim tan amorosament.
  
De pedaços a la roba,
tim tan amorosa,
n’hi portàveu més de cent.
tim tan amorosament.
  
N’anàveu de porta en porta,
tim tan amorosa,
caritat per amor de Déu.
tim tan amorosament.
  
Quan diumenge a missa anàveu,
tim tan amorosa,
hi anàveu a peu batent.
tim tan amorosament.
  
I ara hi aneu amb cotxe,
tim tan amorosa,
perquè us en miri la gent.
tim tan amorosament.
  
Us feien menjar pa d’ordi,
tim tan amorosa,
i ara el mengeu de forment.
tim tan amorosament.
  
N’aneu vestida de seda,
tim tan amorosa,
repuntada amb fils d’argent.
tim tan amorosament.
  
N’anàveu per les muntanyes,
tim tan amorosa,
les rieres i els torrents.
tim tan amorosament.
  
Us feien guardar les cabres,
tim tan amorosa,
tant en pluja com en vent.
tim tan amorosament.
  
Ara en correu per les sales,
tim tan amorosa,
trepitjant-ne or i argent.
tim tan amorosament.
  
Sempre ben acompanyada,
tim tan amorosa,
de criades més de cent.
tim tan amorosament.
  
Si aquest viure no us agrada,
tim tan amorosa,
a casa us en tornareu.
tim tan amorosament.



DONYA QUITÈRIA XARRUPA

Té tot l’aire d’una cançó de canya i cordill de les de creació més recent. No coneixem el full popular que li ha pogut donar l’origen. Vam recollir-ne la melodia a Barcelona l’any 1918.

- Recollida de boca de la nena Ramoneta Esteve, treballadora taller de flors artificials i de Mn. Eduard Junyent, a Folgueroles.
- Il·lustrada per Manuel Bas

Cançons populars humorístiques (1936)

(recita Amadeu Carbó)

Donya Quitèria Xarrupa
se’n trobava malament,
en tenia una neboda;
l’estimava llargament;
no té altra parentela
i té més anys que Noè,
i de totes ses hisendes
no sap pas què en té de fer.

Ja li diu: - Noia,
vés-te’n pel barri,
mira si trobes
algun notari;
digue-li que vingui
aquí, al moment,
perquè desitjo
fer testament.

Quan el notari arriba
diu la senyora Xarrupa:
-         El só fet venir perquè
tinc un ull que se m’acluca
i de cap modo voldria
anar-me’n d’aqueix veïnal
sens tenir aquest negoci
del tot net i arreglat.

Per ma neboda
ha d’ésser tot,
molt just que tinga
un galant dot.
Amb mes hisendes
molt bé estarà,
puix quan jo mori
‘nirà a captar.

Deixo a la meva neboda
el ventall de ventâ el foc,
un setrill que no hi ha oli,
dues xicres i un got;
i també un llum de ganxo,
advertint que hi ha ble,
amb l’encàrrec que l’encengui
el dia que em moriré.

Tot per la noia,
puix s’ho mereix
perquè és tan maca
que embadaleix.
És geperuda,
no té cap dent
i els ulls li ragen
seguidament.

També li deixo la màrfega.
llarga com un trapontí,
que dels vuitanta anys ja passa
que hi vaig començâ a dormir.
La palla és la mateixa
del dia que em vaig casar;
deu o dotze cops les rates
dintre d’ella van niar.

És molt bonica,
no fa soroll,
tota la palla
s’ha tornat boll.
La tinc a terra
perquè és més pla
puix si acàs queia
mal no es farà.

De llençols, no puc deixar-li’n,
perquè mai jo n’he tingut,
però en canvi jo li deixo
un orinal i un embut,
i una paella sens mànec
que s’ha de fer estanyâ,
que em va regalâ la sogra
el dia que em vaig casar.

I un cobretaules
que és molt passat,
dues culleres
i un ansat,
dues forquilles
i un torrapà,
que pot servir-li
si el fa estanyar.

Una ganiveta oscada,
una caixeta de pi,
que la tinc apuntalada,
puix sola no es pot tenir;
dues cadires trencades
li deixo, i un sedàs,
que fent-li mudar les teles
potser que se’n servirà.

Unes cortines
d’un tros d’espart,
si mai se casa,
per l’arcovat.
unes pintetes
I escarpidó
que vaig trobar-ne
en un racó.

Li deixo també una mitja
i uns mànec d’espolsadors
i una perruca de l’avi
que serveix per posar arròs.
Una miqueta de cendra
que la guardo de l’any passat
i la tinc en la cendrera,
que és el lloc més endreçat.

I una filosa,
i uns fregalls,
i una capçana
d’un forc d’alls.
Una forquilla,
també un plat
i una ratera
que s’ha espatllat.

També una escombra de boixos
I un càntir molt usat
Que hi solia posar l’oli
Abans de sê esquerdat.
Una estampa gran i guapa
Que dos quartos va costar
I que, per falta de quadro,
La tinc enganxada amb pa.

        Un tros de llana
        d’una flassada,
vella i arnada,
de color gris,
que a mi em servia
per fregâ el pis
i la conservo
des de l’any sis.

I per fer-li companyia
a la noia deixaré
un gos que té la verola,
un mussol i un esparver;
tots els llimacs de l’aigüera
i també algun escarbat.
No podràs pas dir-me, noia,
Que no et deixi un bon llegat.

        Aqueixa és, notari,
        ma voluntat;
        vull que es compleixi
        el disposat.
        Sols vull que sigui
        valedor, finalment,
        quant mano i disposo
        en eix testament.



EL POBRE ALEGRE

Té l’aire de cançó de capta, però des del punt de vista musical és massa alegre i més aviat sembla haver estat amprada per a la dansa, car té un marcat ritme de ballet. El text de la rescobla, en canvi, li dóna el caràcter de cançó nadalenca i sembla voler exterioritzar la joia del captaire per festejar el naixement de Jesús.

- Recollida a Barcelona, de boca de Macària Llop, de Vilalba dels Arcs (uns 40 anys)
- Il·lustrada per Josep Picó

Cançons populars humorístiques (1936)

(intro)

Jo tinc una jupa
tota de vellut,
no és nova ni és vella
i hi cabo tot just.
!Ai, pobre de mi,
se m’ha esparracat!

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

Capons i gallines
és menjar de rics;
tots els veureu magres
i escanyolits;
més profit fa al pobre
un bocí de pa.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

El ric surt de casa
tot engavanyat,
les sabates negres
i el coll ben planxat:
com mon coll de planxa
no n’he vist mai cap.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

Cap dobla de quatre
no l’he vista mai,
compto la família,
amb pena i treball;
mai cap moliner
m’ha robat cap sac.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

De matí jo em llevo,
me’n vaig a la font;
em rento la cara
i em passa la son;
el ric no pot fer-ho
perquè no és llevat.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

El ric es don pena
d’anar apedaçat;
el pobre, al contrari,
se’n don per honrat;
si n’hem d’ésser pobres,
siguem-ho de grat.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

El ric surt de casa
ben emmidonat,
amb sabates, botes
i el coll ben planxat;
jo no duc camisa
i em tinc per mudat.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

De dobles de quatre,
no n’he vistes mai;
vaig per les muntanyes
sense cap treball:
si me’n surten lladres
res no em robaran.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

El ric no descansa
tement ser robat;
el pobre, al contrari,
dorm ben descansat;
jo tanco la porta
sense forrellat.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.

Josep i Maria
pobres varen ser;
Maria filava,
Sant Josep fuster.
El viure del pobre
és el més honrat.

Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.



LA CREU DEL PEDRÓ

La seva lletra, sense tenir res de particular, tampoc no es pot considerar vulgar. Versos i episodis d’aquesta cançó es troben interpolats en altres cançons que no poden pas ésser considerades com a variants d’aquesta. La tonada, més aviat melangiosa i plàcida, sense ésser de les més inspirades i valuoses, és ben acceptable.

- Recollida pe boca de Teresa Gelats
- Il·lustrada per Manuel Bas

Cançons populars històriques i de costums (1936)


¡La creu del Pedró,
si parlar podia
de les males nits
que jo n’he patides!

Per una donzella
que se’n diu Maria,
Maria se’n diu
la que el meu cor mata.

No em vol dar l’amor:
vegeu si és ingrata!
per sa ingratitud
res del món no alcança.

Un dia ballant
al pla de Manresa
me’n duen la nova
que n’era promesa.

Quan jo sento això
caic en basca a terra,
quan vaig tornar en mi
no sabia on era.

-Me’n faré soldat,
me’n ‘niré a la guerra
amb un cavall blanc
de la cua negra-.

El meu rabadà
prou me consolava:
-¡Prou nines hi ha
a la vila de Tàrrega!

-No pas com aquesta!
com la Mariagna,
com la meva amor,
al món no n’hi ha una altra.



ÀNIMA MORTA

Tota ella és ben mediocre i d’escàs valor, ben vulgar en el seu argument. La creiem molt jove, i segurament té origen en un romanço, encara que no el coneixem. Se la troba en molta abundor, sobretot per terres lleidatanes.

- Recollida a Castellar del Vallès de boca de Maria Pujol, teixidora (25 anys)
- Il·lustrada per Antoni Bescós

Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)
  
N’eren dos enamorats
que estaven fora de si:
l’un va haver d’anar a la guerra,
l’altre va haver de morir.
  
Quan ne torna de la guerra,
troba l’amor enterrada;
ja n’agafa la guitarra
i a la sepultura anava.
  
Quan n’és a la sepultura,
Ja se’n posava a tocar;
quan n’és a la sepultura,
ja se’n posava a cantar.
  
- Desperta’t, anima morta,
desperta-te’n de ton son,
que si tu no te’n despertes,
te’n faré despertar jo.
  
- Per l’amor que me’n portaves
no me’n vinguis a buscar,
que si tu ara em veiessis,
de pô et faria marxar.
  
- Tu de por no me’n faries,
ni jo te’n faria a tu,
perquè tot seguit vindria
a la sepultura amb tu.
  
-         A la pedra de la tomba
tres ratlles hi vaig escriure:
“Jo en sóc morta per l’amor,
sense l’amor no es pot viure.”



TOCA-SONS

Podem assegurar que aquesta cançó té origen en un romanç popular setcentista, el qual hem tingut en la nostra col·lecció d’imatgeria i fa temps que se’ns va extraviar sense saber com.

- Recollida de boca de Maria Pujol a Castellar del Vallès
- Il·lustrada per Joan Benavent

Cançons Populars històriques i de costums (1936)

(recita Amadeu Carbó)

Quan jo n’era petitet
la mare prou m’estimava,
me’n donava algun ouet
i alguna nou mastegada.

Ara que n’he sigut gran
m’he dat a la vida mala;
una bossa de diners,
no sé si em durarà gaire.-

Ara n’ha caigut malalt
a l’hostal de Vila-rasa.
Mentre n’ha tingut diners
la mestressa bé el cuidava.

Quan n’ha acabat els diners
ja li diuen que se’n vagi.
Ell respon: - Ja me’n ‘niré
passada aquesta setmana.

Me n’aniré al camí ral
a robar la gent que passi.-
Ja en veu venir un hereuet,
capa de pastor portava.



TRACTE DESFET

La poesia és bastant vulgar i poc florida. Se la troba en molta abundor. Hi ha variants en què la donzella es penedeix del que ha dit i accepta el casament.

- Cantada per Teresa Gelats
- Il·lustrada per Antoni Bescós

Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)

(intro)

Principi de setmana
me’n poso a festejar
una gentil donzella
que em vaig enamorar.
  
Al cap de quinze dies,
les joies li vaig dar;
al cap d’uns altre quinze,
ja me les va tornar.
  
- Aquí et torno les joies,
jo bé et diré el per què:
m’han dit que tu ets repropi
i amb tu ningú hi vol res.
  
- Repropi o no repropi,
minyona, què hi faràs,
me n’has donat paraula,
no me la trencaràs.
  
- Si t’he donat paraula,
jo te la trencaré;
primer me’n faré monja
que amb tu no em casaré.

- Abans de fer-te monja,
mira, pensa-t’hi bé;
la vida de les monges
jo te l’explicaré:
  
Hauràs d’estar tancada,
no et podràs divertir,
sinó un xic amb les altres,
que te’n faran morir.

Adéu-siau, ma sogra,
ja me’n vaig carrê avall;
malaguanyats els passos,
malaguanyat treball.



LA JUTGESSA

Es troba arreu de Catalunya amb nombroses variants, així literàries com melòdiques, però l’argument és sempre igual i sols varien els detalls.

- Recollida de boca de Teresa Gelats
- Il·lustrada per Josep Verges

Cançons populars històriques i de costums (1936)

(intro)

Jutge n’està malalt,
jutge de l’audiència,
le’n van a visitar
passen de més de trenta.

Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.

No hi van pel jutge, no,
que hi van per la jutgessa.
- Jutge, quan seràs mort,
quin marit vols que prenga?

Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.

El del barret rodó
o el de la capa verda?
- Calla, calla, muller,
deixa’m sortir d’aquesta

Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.

Te’n trencaré un braç
i els ossos de l’esquena.´
- Calla, calla, marit:
no en sortiràs, d’aquesta.

Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.

Te’n faré un parell d’ous
amb una salsa verda,
te’n faré fer un vestit
forrat de panyo negre.

Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.

Vindran els capellans
cantant el leri-leri,
jo em vestiré de dol
i vindré al teu darrera.

Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.

La gent, quan em veuran,
diran: “Quina viudeta!”
jo n’abaixaré el cap,
faré la rialleta.

Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.



PEL BON VI (adaptació)

Declaradament s’hi canta la passió pel vi fins al punt del sacrifici inútil de la nuesa, car el delirant cantaire no arriba ni a poder-lo tastar, i ha d’esbravar el seu mal humor malparlant de l’aigua. Solia ballar-se en els hostals i tavernes ja avançada la nit.

- Recollida en boca de Teresa Arrú de Salardú (60 anys)
- Il·lustrada per Josep Picó

Cançons populars històriques i de costums (1936)

(intro)

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins m’he venut les sabates;
m’he quedat desensabatat
i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo me n’he venut els mitjons;
m’he quedat tot desenmitjonat
i desensabatat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut la camisa;
m’he quedat tot desancamisat
i desenmitjonat i desensabatat
i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut els pantalons;
m’he quedat tot desenpantalonat
i desencamisat i desenmitjonat
i desensabatat i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut les ulleres;
m’he quedat tot deseullerejat
i desenpantalonat i desencamisat
i desenmitjonat i desensabatat
i no l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
jo m’he venut els calçotets;
m’he quedat desencalçotat
i desenullerat i desenpantalonat
i desencamisat i desenmitjonat
i desensabatat i no l´he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.

Pel bon vi, pel bon vi,
Jo NO me n’he venut el tanga;
m’he quedat tot entangat
i desencalçotat i desenullerat
i desenpantalonat i desencamisat i desenmitjonat
i desensabatat i l’he tastat.

El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.