divendres, 12 de gener de 2018

Auques comentades *


Auca de les funcions de Barcelona (DGCPAC)

En la producció editorial de Joan Amades, les auques ocupen una presència destacada. De fet l’any 1931 conjuntament amb Josep Colominas i Pau Vila, a través de l’Editorial Orbis, publicaren en edició de bibliòfil i en dos volums un excel·lent recull. Ara bé, més endavant i, ja sense aquests autors, el folklorista inicia un projecte amb la voluntat d’editar una col·lecció d’auques comentades, separades, com: la del Carnestoltes, la Processó de la Setmana Santa, Els baladrers de Barcelona o la Processó del Corpus, les quals però, no veuria publicades en la seva totalitat, ja que en vida només van ser impreses: L’Auca dels costums o de les funcions de Barcelona, l’Auca dels edificis notables de Barcelona i l’Auca dels jocs de la mainada.
L’estructura dels llibres és similar i, la metodologia l’exposa en la introducció del treball Auca dels Costums de Barcelona que publica l’any 1937 a Gràfica Calmell on, en el proemi, exposa que: “Fa cinc anys, portats per l’afany de donar a conèixer els materials aplegats en una vintena d’anys de recerca etnogràfica i folklòrica, vam iniciar la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, la qual assolí un èxit que mai nosaltres no hauríem sospitat. [...] El programa que aleshores ens vam traçar no ha estat acomplert en la seva totalitat [...] d’ací que ens hàgim emprès la publicació d’una nova sèrie de llibres així mateix de tema etnogràfic i folklòric, sota el denominatiu genèric de Narracions Populars, el contingut del qual, però, tindrà un sentit potser més narratiu...”
Dit això, com portarà Amades a terme aquesta narrativa? Doncs, fàcil, si una auca està integrada per 48 boixos o dibuixos, el folklorista els va comentant, il·lustració per il·lustració, com per exemple succeeix en el boix núm. 6, “La Candelera” on entre altres coses descriu que: “Aquest dia era considerat com la darrera festa nadalenca, i, pels barcelonins puritans, el darrer dia de la temporada que hom podia menjar torrons. Era de rigor menjar-ne pocs o molts, per pobra que fos la casa.
El dia d’avui, es desfeia els pessebres. Era costum que la mainada, en colles, visités, per darrera vegada, les cases que havien fet pessebre i que cantessin les cançons nadalenques. Tot d’una, a mitja cantada, i, sense que es sabés com, hom s’adonava que la figura de l’infant Jesús havia desaparegut del seu bressolat. Tothom la cercava inútilment, fins que a algú se li acudia de mirar la butxaca de l’infant més petit dels presents, dintre de la qual es trobava la figureta, amb gran sorpresa de la quitxalla que no encertava a explicar-se el cas. Algú de la casa havia fet el joc...”
El propòsit d’Amades d’anar editant i comentant auques, però, va anar patint sotragades. Així i tot, no va desistir i, en un altre format, més pulcre, endegà una renovada col·lecció: Auques Comentades amb l’edició de tres títols per mitjà de les impremtes Camps Calmet i Hesperia. També, afegir que, si la dèria de l’autor en el tema fou persistent, la de la seva secretària, Consol Mallofré, encara esdevingué major ja que, a títol pòstum, continuà amb divulgació de les auques, en aquest cas a través de l’Editorial Selecta on agrupa en dos llibres de la col·lecció El tresor popular de Catalunya: Auca de les faules d’Isop / Auca de les bèsties i; Auca dels Carnestoltes / Auca de la Processó de Setmana Santa. Afegir que, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades i edicions El Mèdol  reinterpretaria altres dues auques de l’autor a Corpus i Les Veus del Carrer on Amadeu Carbó, Guillem Escriche i un servidor apropàrem l’Auca de la Processó i l’Auca dels baladrers de Barcelona. Exemplars de tots aquets treballs d’auques es poden consultar al Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya on hi ha el Fons Amades.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=22834

divendres, 29 de desembre de 2017

Campanades retocades *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Just encara no hem acabat d’haver paït l’escudella, la carn d’olla, el gall farcit de Nadal i els canelons de Sant Esteve que ens tornem arreplegar en col·lectivitat, entorn d’una taula, per cruspir en aquesta ocasió el sopar més “esverat” de l’any. Sí, el del darrer del calendari. On, amb les campanades de la mitja nit, ens ennueguem amb els dotze grams de raïm a la boca. Ves, diem que porten bona sort però, ja us ho diré, el que porten és un mal de panxa, terrible! Ara, compto que és l’únic àpat del curs en el qual tots plegats mengem fruita.
També és la nit amb què ens guarnim amb les millors mudes de l’armari. Ens vestim per l’ocasió com si es tractés d’anar a recollir “lo premi Nobel” i ens perfumen el cos perquè faci bona oloreta. Bé, ja m’enteneu... oi? Ai, malpensats! Que em refereixo a l’instant després del toc de les campanes, moment en el qual ens aixequem de la cadira per anar a repartir petons i abraçades a cadascun dels comensals a fi de proposar-nos, mútuament, bons desitjos de cara l’any nou que iniciem.
I, traspassat el moment, omplim copes amb cava, brindem i ens agafa la ruqueria comunitària de posar música a tot drap, obrir bosses de “cotillón” i penjar-nos nassos amb ulleres de plàstic, collarets, barrets, escampar confeti, serpentines, bufar trompetetes, espanta-sogres i ballar, entre altres clàssics de la nit: “El mambo”, “La conga” o “El conillet de la Loles”.
Ben rumiat, doncs, no ha de sorprendre que amaguen els rostres darrera de mostatxos i antifaços subjectats amb fils a les orelles, no. De fet, arranquem el bellugueig dansarí amb intensitat desbordant però, de forma progressiva, anem reduint el ritme i acabem asseguts a les cadires llegint o enviant, individualment, watsaps a coneguts. La imatge és patètica, sort que ens trobem per celebrar en grup l’arribada del nou any, eh?
Res, que en tots els sopars de fi d’any, de la mateixa manera que hi ha el moment del raïm, el brindis o, per exemple, el ball. En endavant potser que instaurem, també, el moment dels “whatsaps d’any nou”. En podríem fer un concurs i, després, repartir entre els presents premis com ara: qui ha rebut el primer, qui n’ha rebut més, quin és el més “hortera” i, entre d’altres, el més picantó. Ei, segur que riurem plegats o no? 

Una abraçada ben forta... i, que, “Smarts phones” a banda, tinguem un bon any!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=22778

dissabte, 16 de desembre de 2017

Calendari d'advent


Cavall Fort núm. 1328 (2017)

Són unes siluetes humanes retallades en papers que es penjaven en un lloc destacat de les cases durant el període religiós de l’Advent amb la particularitat que cada figura tenia cinc braços, cinc cames, o bé, les dues coses a la vegada!

Què és l’Advent?
És un interval de temps de preparació que el calendari cristià dedica a la celebració del naixement del Nen Jesús, el qual comença el diumenge més immediat al dia de Sant Andreu. La paraula Advent prové del llatí i significa: arribada.

Per què cinc?
Simbolitza les setmanes anteriors a Nadal en les quals, antigament, l’església disposava que fossin d’abstinència de menjar alguns aliments, de forma semblant a com es feia, també, durant la Quaresma però, per aquesta ocasió se simbolitzava amb una figura de set cames: La Vella Quaresma.

“Les siluetes de paper tenen forats fets expressament amb tisores a fi de dibuixar ulls, nas, boca, botons i altres complements del vestuari com per exemple el disseny d’unes faldilles”.

“Cada diumenge se’ls seccionava un braç o una cama, i la nit de Nadal, en tornar de la Missa del Gall, es feia el mateix amb la darrera extremitat que quedava per retallar per, a continuació, tirar amb certa solemnitat la resta de la figura en les llars de foc”.

divendres, 15 de desembre de 2017

Món Gegant, l'exposició i l'arxiu digital


Exposició Món Gegants. Reus, octubre 2017

En el Congrés Internacional de Gegants i Imatgeria Festiva celebrat a Reus entre els dies 12 i 15 d’octubre de 2017, en el vestíbul de l’auditori de la Germandat Sant Isidre i Santa Llúcia, es va presentar l’exposició Món Gegant integrada per 17 plafons enrotllables on, des d’una perspectiva divulgativa, s’apropen peces d’imatgeria popular que es passegen en festes i celebracions d’arreu dels pobles del planeta.
La mostra, de marcat format pedagògic, està adreçada a un públic familiar  amb l’objectiu de produir una lectura amena a fi de descobrir la singularitat de les figures, les quals, es donen a conèixer amb el suport visual de fotografies i grafismes. Si bé l’exposició abraça tots els continents, parteix de la realitat catalana per, de forma progressiva, explorar altres àrees com ara els Països Catalans, Estat Espanyol així, com també, destacades nacions europees amb presència de gegants com succeeix a Bèlgica, Portugal, Itàlia, Anglaterra, França, Països Baixos, Alemanya i Àustria, per acabar, de forma més globalitzadora, amb una mirada  de figures en terres d’Àfrica, Amèrica i Àsia.
En relació a la documentació recollida per articular el discurs expositori, aquesta ha estat possible gràcies a la reinterpretació d’una sèrie de treballs publicats a la revista Gegants i en el Calendari del Món Geganter 2017 on hi ha articles redactats per Jan Grau, Gerard Picó, Lluís Ardèvol, Laurent Dubuisson, Xavier Navarro i Gerard Picó. Per altra banda,  les fotografies corresponen arxius públics i privats com per exemple l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, el Fons Joan Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Arxiu de la Colla de Geganters de Badalona i, entre d’altres, l’Arxiu Geganter Terra Nostra d’Adrià Serrat. Pel que fa al disseny gràfic i les il·lustracions, aquestes han estat realitzades a partir del toc artístic i professional d’en Marc Torrecillas. La mostra, de caràcter itinerant, està a disposició de les colles de geganters les quals podran contractar dirigint-se per correu electrònic a l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya.
Ara bé, l'exposició inaugurada en el Congrés de Reus perseguieox també en paral·lel una altra voluntat com és la d'esdevenir una plataforma digital d'arxiu de gegants d'arreu del món la qual es podrà consultar en línia i progressivament actualitzar a partir de la col·laboració de voluntaris que, en breu, estarà visible a la pàgina web de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya www.gegants.cat. El repte, mai millor dit, és veritablement gegant i resta obert a totya la família gegantera a per contribuir a fer-lo créixer. Ens vols ajudar? Ens trobarà a l'adreça agrupacio@gegants.cat

diumenge, 10 de desembre de 2017

Un cançoner que agermana (pròleg del llibre disc Fum, fum, fum)


Al cap tots tenim, com a mínim, una Nadala. Fem-ne la prova, d’acord? Va, sense pensar-ho massa, en cantem mentalment una estrofa? La primera que ens vingui, sí? Doncs... fet això, la pregunta és: quina ha estat la cançó escollida? Bé, dependrà dels orígens familiars, de la formació escolar, dels lligams associatius, de les influències culturals, socials i religioses. Ara bé, quina ha estat la peça musical que ens ha vingut a la memòria? Ah... diguem que em puc equivocar (naturalment) però, probablement, la majoria dels qui llegiu aquesta introducció coincidirem amb algun dels dotze temes que hi ha en el present llibre-disc. Clar que potser, llavors, la lletra, el ritme o la tonada igual no coincideixen al mil·límetre amb la que tenim emmagatzemada al cervell i, això, com ho hem d’interpretar? Doncs, com una riquesa musical que ens ofereixen les nadales, un valor que als qui per primer cop a través d’aquest recull s’aproparan al cançoner nadalenc també els succeirà amb el temps a mesura en descobreixin altres versions.
La resposta del perquè s’esdevenen aquestes variacions la trobarem en la popularitat de les composicions, la tonada de les quals, durant el cicle religiós de l’Advent, entre els mesos de desembre a inicis de febrer (amb l’afegitó del novembre, per l’avançament de campanya comercial de Nadal) de forma cíclica, anem repetint arreu  i, per tant, ens va penetrant de boca a orelles fins que s’enganxen els: “... Panses i figues i nous i olives...”, “... Beben y beben y vuelven a beber...” o, per dir-ne una altra, “Jingle bells, jingle bells, jingle all the way...”
Comentat això, des de quan es canten Nadales? Doncs, probablement, molt abans del segle XV, època en la qual es remunten algunes de les melodies més antigues que ens han arribat documentades a través de manuscrits eclesiàstics. Segons sembla, però, l’origen de les cançons es troba en les representacions que els pastors feien durant la nit de Nadal en els portals de les esglésies com alegre contrapunt a la celebració de la Missa del Gall. I, pel que fa a les temàtiques de les cançons que ens han arribat, quines són? Bona! De fet, les podríem classificar en diversos estils com, per exemple les d’aquest il·lustrat cançoner, dedicades al solstici d’hivern: El desembre congelat;  a cançons de bressol: El noi de la mare; a l’adoració a l’infant Jesús: El tamborilero, Burrito sabanero, Campana sobre campana, Los peces en el río, La pastora Caterina; de tarannà infantils: el Caga Tió, El dimoni escuat o de càntics de joia com: Merry Christmas, Fum, fum, fum i Jingle Bells.
I és que les Nadales són un gènere líric global. d'aquí que a part de les entranyable peces en llengua catalana o castellana, comença a ser habitual que, de retruc, n'ampliem la coneixença en altre idiomes com ara l'anglès tot fomentant que celebrem el familiar Nadal de forma més oberta i plural. Cantem?

divendres, 8 de desembre de 2017

Notes sobre l'elaboració del pa *


Reproducció placa de vidre (Foto: DGCPAC)

La divinitat del pa és un dels 42 llibrets de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, concretament el núm. 36, que Joan Amades publicà l’any 1935 i que, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades reedità en format facsímil l’any 2001 conjuntament amb Edicions el Mèdol, el qual el folklorista dedicà a la menja més carregada de simbolismes. L’estudi està estructurat en diverses parts: La divinitat, el culte, una tercera que l’autor anomena vària i, una darrera, dedicada a una selecció de refranys com, per exemple: Poder menjar-se el pa fins a les crostes.
I és que en la producció de l’Amades, el primordial aliment ocupa una presència rellevant, fins i tot, l’apartat referit al mes de juliol del volum IV del Costumari Català: La vida al camp, on explica tota mena de notícies on destaquen, de forma visual, una col·lecció de dibuixos i explicacions com ara: “... A les cases que hi havia mainada, per celebrar el primer pa havien fet uns ninots de pasta de diverses formes humanes i animals que per llur tall primitivíssim i rudimentari tenien tot l’aire de les figures de les pintures rupestres del paleolític...”
A part de les il·lustracions i la recopilació d’apunts que apareixen sobre el pa en l’obra del Costumari, en els armaris compactes del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, hi ha també una valuosa col·lecció de plaques de vidre on es reprodueixen formes de figures amb pans. A més de les delicades plaques, però, es conserva en una altra capsa els originals de l’article imprès en llengua castellana: Notas sobre la elaboración del pan en Cataluña signat per Amades i publicat de forma pòstuma a Madrid l’any 1988 en el volum II de: Anales del Museu del Pueblo Español.
La consulta d’aquests documents resulta interessant, ja que es tracta d’una reescriptura a partir dels anteriors estudis de l’Amades però redactada amb puny i lletra de la seva secretària personal i cunyada, Consol Mallofré. A tall de curiositats, cal observar que com a suport reutilitzava per escriure tota mena de papers reciclats per, després, passar els continguts en net a màquina d’escriure. Com a novetat annex al treball, la Consol incorpora una relació de classes i noms de pans catalans, els originals dels quals es troben recollits en una sèrie de paperets en format fitxa i que es custodien en la mateixa caixa del Fons Amades.
Ara bé, l’exemple citat, no és ni de bon tros l’únic en què la Consol reescriurà treballs. De fet, era la seva obsessió divulgar l’escriptor sempre que fos possible com ho demostra també el volum III de Folklore de Catalunya publicat l’any 1969 (una dècada després del traspàs de l’autor) dedicat a Costums i Creences i on trobarem de nou en l’apartat: oficis, el de forner, amb tota mena d’informacions com ara el rètol posat a la porta d’una botiga que deia:

Aquí es venen
 un pa i un pa i mig,
cinc mitjos pans
i dos pans i mig;
al qui ho sabrà comptar,
li regalaré un gall,
i al qui me’ls comprarà,
li donaré un cavall.


(Els pans plegats feien set i mig. Al qui treia el compte, el forner li donava un ninot de pa que figurava un gall i a qui els comprava li'n donava un altre de més gros que figurava un cavall. L'acudit va cridar l'atenció i corregué la veu que en aquell forn regalaven galls i cavalls. I el bon home es va fer ric en quatre dies)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=22681

divendres, 24 de novembre de 2017

Llacets, papers i paquets *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Com que el caparró (de mena) el tenim “obsessionat” per al que hi arriba haver a dintre; anem per feina i, sovint de qualsevol manera, obrim els paquets de regal carregant-nos sense massa miraments tota bellesa plàstica externa realitzada amb cura per mans traçudes i amb especial delicadesa. Bé, això, gairebé... sempre. Però, ara, no és precisament ben bé del que vull parlar perquè, en concret, em referiré més aviat sobre els “embolcalls” que, en un primer moment, quan tots plegats som obsequiats comencem de forma “educada” a obrir-los cercant on punyetes s’albira una punteta de “celo” per, de forma progressiva i cada segon que passa amb menys destresa, anar estripant papers ofuscats en veure que s’hi amaga en l’interior. Ep! No ho dic per reutilitzar els papers de regal (degudament planxats amb les mans com un “tacanyo”) però, posats a comentar la jugada, he de dir que, a casa, sí que ho fem d’aquesta manera i els fulls els tenim guardats en un dels calaixos del moble del menjador tot oferint-los una segona oportunitat igual que els llacets de colors.
Que fort! Però, des de que hem votat República, als morros, hi ha qui s’ha encarregat de fer-nos esclatar un paquetot amb el llacet negre del “constitucional 155”  farcit amb presos polítics (en Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borrás, Jordi Turull, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Carles Mundó, Raül Romeva i Dolors Bassa), l’exili (d’en Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig), així com els mals de panxa de la mesa del Parlament (amb Carme Forcadell al capdavant) entre altres bestieses.
Total, que posats a parlar de llaços, em trobareu circulant amb un de groc enganxat a la roba fins el dia que faci falta perquè, tancar i multar a representats polítics escollits pel poble per ser fidels al programa electoral que presentaren a les eleccions... que voleu que us digui, m’entristeix. D’aquí la meva solidaritat com, de la mateixa manera, disposo d’altres llacets de colors per causes diverses (rosa pel càncer, verd per l’ecologia, blau pels abusos, negre pel dol, vermell, lila, taronja ) Ah, pel que fa a papers, al calaix en tenim un de rebregat amb Piolins que no descarto per l’Epifania embolicar-hi carbó.

Una abraçada ben forta... i, ben aviat cap a casa!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=22578