dijous, 16 de març de 2017

Com es va escriure... Justícia popular



 Com es va escriure... Justícia popular amb la companyia del Pep Cruanyes.
(Foto: Guillem Roma)

dimecres, 15 de març de 2017

L'atrezzo de Comediants


Cavall Fort núm. 1312 (2017)

En Jaumet Bernadet i la Jin Hua Kuan són dos històrics components de la companyia de teatre Comediants que, amb 45 anys ja de trajectòria professional, tenen cura de la conservació de bona part dels objectes escenogràfics utilitzats en els espectacles i que guarden en l’espai de creació “La Vinya” de Canet de Mar.

Què és l’attrezzo?
Jaumet:  - Bona pregunta! Són tots aquells estris que ajuden als actors a explicar una obra i que es fan servir en moments determinats de la representació teatral, com ara: una taula, una maleta, un pastís gegant d’aniversari...
Jin Hua: - El mot: “attrezzo” és d’origen italià i, en català, vol dir: utillatge. És a dir, eines o màquines que omplen l’espai escènic per poder realitzar la funció.

Com construïu els aparells?
Jaumet: – Dependrà de la necessitat de cada muntatge. D’entrada, mirem que dissenyadors, escenògrafs, constructors, artesans, equips de caracterització o de vestuari donin forma a les idees dels guionistes de les obres. Cal, però, que abans a l’oficina de la companyia, l’equip de producció faci un pressupost econòmic del que costarà tirar endavant cada cosa.

Els dissenyeu a La Vinya?
Jin Hua: – Això depèn de l’espectacle, de la grandària de les peces, de les tècniques de construcció o bé de la manipulació de materials que s’han de fer servir, els quals a voltes ha resultat més oportú realitzar en tallers externs especialitzats en grans decorats perquè disposen d’eines o infraestructures determinades. Ara, objectes més petits, com: capgrossos, perruques, barrets... els han fet al centre de creació  companys escultors, pintors, perruqueres o, posem per cas, modistes.

Els objectes de la companyia tenen una estètica similar?
Jaumet: – Sí, és una de les característiques de Comediants que els  decorats respirin un aire determinat.  Ens agrada que tinguin un segell festiu, mediterrani, ric en formes i colors.

I els guardeu tots?
Jin Hua: - No, tots, és impossible. Ara bé, sí que una part molt important els conservem en la millor de les condicions que ens és possible, en els magatzems que tenim a la casa.  
Jaumet: – En el món del teatre, sempre que es pot, es vetlla perquè els objectes que han estat d’utilitat en una obra determinada, en deixar aquesta de representar-se, puguin tornar a estar disponibles en altres muntatges. És una forma d’estalvi, de valorar la feina feta pels equips tècnics i de tornar a donar una nova vida a l’attrezzo. Ens agrada reciclar.

Com els teniu ordenats?
Jin Hua: -  Guardem els utillatges agrupats en funció de les seves característiques o similituds. Per exemple: màscares, titelles, dracs... estan embalats en capses fetes a mida amb la corresponent etiqueta a l’exterior que explica el que hi ha dintre; el vestuari: pantalons, abrics, faldilles... estan també etiquetats però enfundats i penjats en armaris; objectes de gran format, com ara: columnes, globus terraqüis, mobles, carros... estan en un magatzem de figures de dimensions elevades.

Recordeu què teniu en cada lloc?
Jaumet: – Una mica sí. De fet, l’ordre és del tot bàsic en una companyia de teatre. Cert és que a vegades, per raons de limitacions d’espais, hem d’amuntegar alguns objectes al costat d’altres. Sobretot quan es tracta de ferros, fustes, cables, tarimes, escales... però, si necessitem un focus, un altaveu, una cortina, un tambor... de seguida sabem en quin racó anar-ho a cercar.

Quan aneu de gira l’ordre també és important?
Jin Hua: – I tant o, millor dit, encara potser molt més! Quan estem a punt d’anar-nos-en de “bolos” (que és com anomenem els artistes quan sortim a fer les funcions) convé estar atents perquè al camió de transport no ens oblidem cap dels objectes que necessitarem pel correcte desenvolupament de l’obra.
Jaumet: – Llavors, en arribar al teatre, cal que descarreguem caixes i maletes, muntem l’escenografia i, si necessitem un plat, una trompeta o un cavall de cartró, és essencial deixar-ho a punt en el lloc precís per quan s’hagi de fer servir.

I al final de l’obra ho torneu a guardar?
Jin Hua – Sí, sempre. En finalitzar cada representació, cal tenir especial precaució de deixar de forma correcta tot l’attrezzo. En el cas del vestuari, és indispensable ser molt curosos a penjar els vestits al camerino, mirar que no s’hagi trencat cap botó, que les sabates estiguin enllustrades... o bé, per exemple, si hem utilitzat  una espelma, un bossa de serpentines o pirotècnia, en tinguem de recanvi per la següent funció.
Jaumet: -  Ah, i en acabar la gira, per retornar a Canet de Mar, en descarregar del camió el material, fem una darrera repassada al taller per si hi ha algun últim contratemps, com ara: un vestit que s’ha de rentar i planxar o una màscara que s’ha de repintar, la qual, després, guardarem a la capsa i la deixarem a punt per quan tornem a fer un nova sortida o espectacle.

divendres, 10 de març de 2017

La núvia vella *


La núvia vella (DGCPAAC)

De Joan Amades se’n coneix, principalment, els 5 volums del Costumari Català (1950 – 1956) però, molt abans d’arribar-los a publicar, el primer text escrit on apareix el nom del folklorista es remunta (sense peu d’impremta) a l’any 1918. En concret, es tracta de 4 pàgines dedicades a la cançó popular “La Núvia Vella” en la primera de les quals hi ha una il·lustració satírica acompanyada de la partitura musical; en la segona, la lletra de la cançó i una breu descripció tècnica que diu: “... recollida a Barcelona per En Joan Amades amb la col·laboració del músic En Robert Gerhard, i cantada per Na Teresa Gelats. Il·lustrada pel distingit artista Picarol. Clixé cedit per l’Esbart folklòric de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.” i, per acabar la descripció del document,  en una tercera i quarta pàgina hi ha un breu article titulat: La Cançó popular on Amades explica que: “La cançó és, sens dubte, la manifestació de més valor psicològic que té el poble; per ella podem arribar a penetrar l’esperit d’un poble. ¿Què hi ha que parli més fondo a l’esperit i que ens commogui més que la música? Tots els pobles de la terra, dels més civilitzats fins als més bàrbars, tenen la seva música, l’art més sublim dels arts, que així ens fa riure com ens fa plorar, fent estremir les més amagades fibres del nostre cor.
La cançó és la més vella i més bella manera que té el poble per a expressar el seu sentiment. L’origen de la cançó es perd en la foscor del temps; l’home se sentí envejós de que els aucells, més petits que ell, cantessin, alegrant així la seva ànima, i va voler imitar-los; inspirant-se amb el brunzir del vent i amb la remor de l’aigua va cantar també, i veieu si n’havia d’ésser de sentit el seu cant, que va arribar fins a adreçar les feres, i més tard els bards celtes amb llurs cants feien anar els pobles a la guerra; els rapsodes grecs, amb ses cantades, força influïren en trempar l’esperit d’aquell gran poble, com el que mai més n’hi ha hagut altre igual, i els trovadors de la Provença van arribar a fer-se seu el món amb llurs melodies. ¿I què cantaven aquests encisadors cantaires? Ho cantaven tot, cantaven lo sublim i lo ridícul, cantaven lo gran i lo petit, i el poble que acudia a la plaça per sentir-los, si la cançó els hi havia agradat, els la feia tornar a cantar, i el cantaire, que la improvisava, la tornava a cantar, segurament ja no exacta com abans, i el poble l’aprenia i se l’assimilava, i un altre la sen’ia d’aquell que l’havia sentit primer i també la cantava, i un tercer ne suprimia qualque cosa, i un quart l’hi afegia, i un quint n’hi barrejava d’altres cançons, i així el poble se la va anar fent seva, identificant-se-la, posant-hi el seu esperit purgant-ne allò que no esqueia prou amb la seva manera d’ésser... I la cançó s’anà perfeccionant amb el retoc de tants milers de mestres que cap d’ells era savi, però que tots eren un pou de sentiment i d’emoció; cap era tan savi com el poeta que l’havia dictada, però tots plegats o eren cent vegades de més; cap era músic, més la creació musical del poble és tan immensa i d’un tan gran valor, que cap músic del món ha pogut igualar-la...”
En relació a l’article, més endavant, Amades l’ampliaria i inclouria en el llibre: Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935) on explica, també, que entre els anys 1918 i 1922  amb la col·laboració del mestre Joan Tomàs recolliren cançons, les quals publicaren primer a la revista “Excursions” de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Respecte al tema “La núvia vella” cal afegir que la informant fou la mare del folklorista i que la lletra respira aires humorístics tot escampant que:

Cincuanta anys faré diumenge,
ja’m comença a passà el temps;
si’m sortia un nas de llauna
l’agafaria amb les dents.
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!

La primera coneixença
(ojalà m’hi hagués casat)
n’era un fadrí apotecari,
un jove molt ben plantat;
no’n tenia altre defecte
que’n tenia un pam de nas;
jo li dic: “passa per l’àngel,
que a mi no m’atraparàs”

La segona coneixença
ja’n va ser-ne un teixidor;
no’n tenia altre defecte
més que n’era borratxó,
tartamut i tort de cames
com les nanses d’un cabàs;
¡me’n creia ser coronela,
M’he quedat a soldat ras!

Al fi ara’n soc casada
amb un jove de quinze anys
que no’n té ni sal ni oli,
¡Déu vos guard dels meus treballs!
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=20840

divendres, 24 de febrer de 2017

La millor comparsa *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

La dita diu que: Per Carnaval tot s’hi val.  Oh, tot s’hi val...  de seguida està dit això, ja ens agradaria a uns quants que la cosa anés per aquí, que poguéssim fer i desfer el que ens sortís pel forro però, com que és un dir, com que no pot ser, no ens queda cap més altre remei que fer-ho veure i, com a molt, alterem per unes hores l’ordre establert. Sí, és allò de girar el món al revés; que si ets un xicot et disfresses de xicota, que si ets un pobre de solemnitat et mudes de milionari o, que sé jo quantes altres ruqueries més!
Total que, quan arriba la temporada dels carnestoltes, la pregunta genèrica que la gent ens fem és:
- De què et disfresses?
- Que de què em disfresso?
Doncs bé, les respostes aquí poden ser de mil colors (i, això dels colors, mai millor dit) perquè, hi ha qui se les empesca per semblar un arc de Sant Martí  o bé un lloro (amb ploma inclosa) com, també, hi ha qui, quan arriba l’època, pretén fer-se fonedís o invisible (sota una màscara), tot i que hi ha vegades, per molt que hom es vulgui amagar, es reconeix d’una hora lluny. Clar que, no sempre, perquè, hi ha qui s’ho treballa per passar per desconegut i ho aconsegueix, realment.
De fet és com tot, perquè ja ho diuen: A la vinya del Senyor, hi ha de tot! Entenguis: metges, cuiners, polítics, víkings... o, per l’ocasió, vikingues, polítiques, cuineres, metgesses tant és, no? Que cadascú vagi com pugui, d’acord?  
Ara bé, a la pregunta anterior: - De què et disfresses? La resposta que m’agrada és aquella que (amb aires d’agror) diu: - Que de què em disfresso? Jo ja em disfresso tot l’any... no me’n cal! Ep, i la veritat, raó qui respon això, segur que també en deu tenir, perquè el dia a dia en aquesta terra, sovint, és com un carnaval amb estones per plorar i, d’altres, per riure. Com l’escena una nit de carnestoltes al poble on, la cercavila, en passar davant d’un casalot, sortia un capellà amb sotana i els de la funerària treien un taüt. No era una comparsa però la confusió va estar servida: - Ala, quina colla més res reeixida!  Van recular i esperaren que passés la rua.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà


(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=20768

dijous, 23 de febrer de 2017

Com es va escriure... El Carnestoltes de Barcelona fins el segle XVIIIè.



Com es va escriure... El Carnestoltes a Barcelona fins el segle XVIIIè. amb la companyia de l'Eloi Palmeiro i l'Amadeu Carbó.

(Foto: Josep M. Gol)

Acte de signatura del Fons Lluís-Carles Busquets amb el Departament de Cultura


Signatura del Fons Lluís-Carles Busquets de cultura popular amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Un honor d'estat!

(Foto: Antoni Herrero)

divendres, 27 de gener de 2017

Cada ovella amb sa parella *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Això dels grups dels mòbils és, francament, perquè ens ho fem mirar plegats... I, de fet, ara que ho dic, sí que ens ho mirem plegats, però, ep! ho fem de forma individual i només ho compartim amb tots aquells que, en teoria, autoritzem o ens autoritzen a formar part de selectes col·lectius que amb el fenomen de la missatgeria telefònica arriben a haver-hi escampats per tot el “globus terraqui”. Ara, “lo” més bo és que, mirar, allò que se’n diu mirar... cadascú ho fa precisament en la intimitat privada. És a dir, des del seu aparell personal. (sí, grups privats que es miren en privat... eh?)
Bé, però, feta l’observació de pa sucat amb oli, analitzem més a fons la jugada perquè, en aquestes multiplataformes de missatgeria, què ens hi arribem a enviar? Uf, de tot! No descobrirem res de nou si diem: escrits, fotografies, vídeos, àudios... Evitaré entrar en els continguts dels documents perquè, probablement, hi prendríem molt mal ja que tothom sap amb allò que veritablement hi trafica... m’enteneu? Però, us heu parat mai a mirar els noms dels grups? No? Doncs apropeu-vos als aparells i llegiu els títols de les vostres llistes de difusió que, en poques paraules... més l’afegit d’un imatge, a voltes demolidora, potser trobareu lògic, divertit, enginyós, penós.. el que volen representar. Va, que, fins i tot, avui, en els Minuts de l’Aguilà amb els que servidor conec en farem concurs...

(Nota: El Llorenç canta una mena de sintonia i presenta el micro espai)

Hola, sigueu molt benvinguts al nou mini concurs del Festa Festa, el... “Cada ovella amb sa parella.” El joc consisteix que relacioneu els noms de la primera columna amb els de la segona. Envieu les vostre respostes a l’adreça electrònica vasbecirerer@cirererbevas i entre els encertants sortejarem... un meló. Som-hi!

- Lo budell vuit                               - Grup de lectura
- Biberó alliberat                            - Grup de piscina
- Els sino fos                                   - Grup gastronòmic
- Cars secs piquen                          - Grup filosòfic
- Pilotes fora                                  - Grup d’idiomes
- Paraules encadenades                 - Grup de dansa
- Fets pols                                      - Grup de mares
- La quinta forca                            - Grup de moda
- Peripatètics                                  - Grup de jubilats
- Roba estesa                                  - Grup excursionista

 Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

 Llorenç Aguilà


(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=20532